Arròs de pals o poder econòmic

Marta Bertran i Vidal

- Deixo la carrera d’econòmiques !!, per allà no m’hi veuran més i… ADÉU (cop de porta enèrgic).

En Josep Vallcorba, apreciat advocat, compta amb un bufet a la Via Augusta- Diagonal, molt profitós i amb guanys, però ara de moment intentava engolir com podia una llesqueta amb confitura de gingebre i alhora anava agafant un to vermell violaci a la cara.

- José, por Dios, José ¿Qué te pasa?

- Tranquil Josepet meu...aigua, beu aigua fresqueta...apa i calmat, calmat, que en aquesta casa acabarem tots histèrics.

- ¡Doloretes, mira Dolores, que esta niña me va a matar!!! Tot el que no m’han guanyat els jutges i fiscals ho conquerirà aquesta mena de...dèspota irresponsable! (ho afegia tot amb un to pesarós).

- Analitzem Josep, que com no va tenir ni mica de “edad del pavo”, a veure si ens explota tot ara, -digo yo-.

- A més Josep...vas insistir massa amb que fes econòmiques , estic d’acord amb tu i que després es pot fer un MBA i la tenim ben preparada, però... potser vam escoltar poc i ella com és tant bona nena...

- Si, home Dolors, estudis de futur és el que cal decidir i prou de tonteries collons!

El pare havia baixat el to de les galtes, s’havia tret el tovalló que feia de pitet, però seguia fent insistentment que no amb el cap. Se’l veia pensarós i com molt adolorit.

- Lola, que la varem portar a estudiar a les Teresianes,perquè fos una nena de bé- que prou diners costava el fotut col·legi - i vaja que no se si les monges li han deixat cap vernís!

- Dios mío Lola, que un dia ens la veurem passejant per aquí amb un gos sarnós, botes, quatre mil arracades i fumada...oi quina vergonya,!!! em moro Dolors, jo i el negoci...

- No exagerem Josep, que estàs molt negatiu, com diuen avui dia i cal positivar, apa calma... esperem, callem i a veure quin propòsit té, tot plegat Josepet potser ha fet com un posat rebel i en res torna al nostre carreró moral , a la nostra senda...

- Déu ho vulgui, AMÉN...

 

Tot va canviar a casa dels Vallcorba. La Sofia que sempre havia estat alegre i tendra estava lluny i en certa manera com feliç.

Quasi mai era al àpats. Ignorava les preguntes que feien referència a la seva nova vida.

La Sofia es trobava com “peix a l’aigua”. Anava d’oient a la facultat d’arquitectura i xalava d’allò més. Havia aconseguit apunts d’altres anys i estudiava a la biblio pel seu compte. Li agradava, era el que havia confirmat dins seu.

La Sofia era una noia de molts recursos, sempre havia tingut moltes inquietuds. Era la noia molt i molt culta, que podia argumentar qualsevol tema amb dades fermes, però que no es feia repel·lent als amics. Per tant, amb l’ajuda d’un col·lega i cada cop essent examinada per juntes o el que calgués va anar trobant llocs on poder fer feinetes.

Va ajudar en tallers de centres cívics, en biblios i coles tot sempre centrat en els seus temes, com ara: història de Barcelona, carrers de Barcelona i barris, visites a cases emblemàtiques, temes d’art i clar, d’arquitectura. Tot això li permetia gaudir del que feia, estudiar i guanyar alguns diners.

Es va adonar que adorava l’arquitectura, l’art i Barcelona, feia temps que ja tenia aquest pòsit dins seu perquè havia llegit molt i sempre li havia entusiasmat. Tot això li va obrir portes. Era minuciosa, ordenada, coherent, una perla en aquest camp.

Tenia una idea enquistada en el cap, que no es cansava de repetir a qui volgués escoltar i amb la qual sempre finalitzava cursets, xerrades, visites: Hem de mantenir el nostre patrimoni, la nostra Barcelona està plena de privilegis per nosaltres, places, edificis, comerços petits, i una gran qualitat artística, per tant, gaudim-lo però és nostre, que no ens el toquin!

Quan parlava de modernisme, parava als diferents edificis i parlava, llavors li sortia tota la passió de dins. La nena menuda i lletgeta semblava una gran diva en mig de la seva obra.

S’apassionava i realment conqueria gran èxit en les seves activitats.

Una tarda va decidir, després de sis mesos de mutisme a casa, fer cinc cèntims als pares del que corria pel seu cap. No esperava cap resposta positiva però tampoc es justificaria, però tot quedaria entès.

Va preparar un àpat especial, tots els productes catalans comprats al seu lloc preferit “Colmado Quílez”.

Els hi va fer un sopar deliciós i fresc, tot ben escollit, entre les mil referències que tenen en la botiga, deixant-se recomanar pels venedors (ja amics). Va afegir un cava de marca pròpia d’ells i per acabar, una infusió de agricultura ecològica de maduixes i nata servida fresca. Un orgasme sensitiu!!!

Mentre sopaven els va comentar els mini treballs que feia, també perquè entenguessin d’on sortien els seus diners i finalment els notificà que havia decidit l’any vinent matricular-se a arquitectura i amb la idea d’arribar a fer una tesi del Pla Cerdà .

Els pares fins aleshores estaven esperançats però llavors, davant les noves, de sobte quedaren ben afligits, sobre tot el Sr. Vallcorba, un lluitador que ara restava abatut.

De cop, el pare s’aixecà, va fer una sotragada a la taula i li va abocar sense miraments tot el que pensava: va ser desagradable, va passar per parlar de la famosa bombolla immobiliària, pel munt de parats que feien arquitectura, en fi, anava perdent els nervis, estava decebut, defraudat de la caiguda del món que ell sol s’havia construït -Josep, tranquil deia la Sra. Dolors- Un riu de crits i retrets.

Sofia saturada i sense dir res va anar a dormir.

Ho havia intentat!

Al matí va estar treballant a la dreta de l’eixample, oferint el millor del modernisme i després va anar a buscar un parell de comerços emblemàtics de la zona. La Farmàcia Bolós i el Colmado QuÍlez.

Quan va arribar a la cantonada del Colmado, va preguntar:

- Senyors,que em diuen de la ubicació del comerç?

- Immillorable, no? Parlem de privilegiada? doncs aquesta botiga i aquesta cantonada és un símbol per la ciutat. Recordem-ho bé, abans no vinguin les ferotges multinacionals ...

Els parlà de la història i també de la humanitat del local que ella coneixia molt bé,vaja que en ell va començar a gatejar quan el pare feia els lots de Nadal,com cada any,pel bufet.

En 1908, aquest establiment era de la família Vilaseca i era un forn de pà que es va anar ampliant .En 1940 el Sr. Quílez va comprar el negoci i la veritat les tres generacions han posat a disposició les millors marques de vins, licors, caves i destil·lats nacionals i també internacionals. Tenen 5000 referències de productes, amb un gran assortit de productes catalans, mil suggerències en conserves, confitures, cerveses i especialistes en aigües. La fama els precedeix allà on se’ls anomena, la veritat. A més, cal mirar el temptador aparador, les fustes, els vidres, les lletres i la col·locació dels infinits productes.

La Sofi en acabar la història, va acabar dient: la meva por, Senyors, és que un dia ens aparegui una multinacional qualsevol i comprin la cantonada i desaparegui una joguina com aquesta.

Quasi sempre acabava amb aquest tema els seus discursos, una idea clavada que fins i tot a casa la mare coneixia d’alguna xerrada curteta en un dia adequat. La Sofi pesadament acabava esgotada repetint el seu punt delicat: preservar el nostre àmbit, la nostra identitat, la nostra autenticitat.

Els mesos anaven escolant-se i tot es mantenia en una mena de pau tensa. L’estiu, la Sofi marxà a fer el camí de S.Jaume i clar es van veure poc, ells a Pals i ella matriculant-se a arquitectura.

Amb el Sr. Vallcorba no es creuaven paraules, ni mirades, amb la mare algun berenar ràpid. Estudiava molt i semblava feliç.

Un dilluns, la Dolores i el Sr. Vallcorba esmorzaven sense ànsia, amb un univers de gots, tasses, coberts impecable. Bé, encara tenien servei malgrat la crisi!!!, la Sofi els mirà i va marxar aquest cop amb un soroll a la porta molt més moderat i una rialla. Bé, va pensar la Lola, - Dios quiera que todo se arregle-. Mentre en Vallcorba inflava el cap a la Lola que anava assentint però no escoltava massa. Mai es parlava de la Sofi davant d’en Josep, no havia quedat rastre, era com un dolor invisible.

El Sr. Vallcorba marxà ben arreglat, es van donar un petó i la Lolita llavors, com feia a diari, va posar-se a fullejar “La Vanguardia” amb un gest avorrit.

De cop, se li va tallar un crit en el coll; un gran titular dictava: La Multinacional japonesa Kie ha comprat la cantonada Rambla/Aragó de la ciutat comptal, feia mesos que estaven en converses.

L’enderrocament dels edificis de vivendes i el famós ”Colmado Quílez” allà ubicat començarà el més ràpid possible!

 

Tornar a la fotografia