La Dreta de l'Eixample des del visor.

Irmina Merino Vidal

Jugavem amb la neu de Barcelona, el terra era tot nevat.
Aquesta fotografia la va fer el meu pare.

El paisatge era tan bonic com ell el va saber captar.

El cel era d'un blau tan intens que cap núvol podia esquinçar la seva bellesa.
Els flocs de neu que hi queien li feien pessigolles com li fan cada una de les punxes de la muntanya de Montserrat.
No obstant, es mostrava impassible. Deixant un enorme sol regalar-nos els seus rajos de temperatura ideal, tot i ser hivern.
Els verds brillaven amb força en contrast amb els blancs i les flors, tot i glaçades, ens engalipaven amb la seva olor. 

El barri, nevat com mai, estava rodejat del que a mi em semblaven petites formigues amb càmeres fotogràfiques retractant aquest moment, tal com feia el meu pare.

Els meus germans seguien jugant amb la neu i jo li demano al pare si puc veure-hi jo també pel visor de la càmera. Vull saber que hi veu que tant el fa somriure.

 


Em pregunta si vull fer una fotografia i li dic que no. I quan finalment em deixa mirar per la finestreta somric jo també.

Què bonica és la Dreta de la Eixample darrera d'una càmera!
Quin sentiment saber que puc capturar-ne un instant, un trosset de Barcelona i guardar-me'l a la butxaca i a la memòria per sempre mes.

I aleshores me n'adono perquè tants estrangers venen al nostre barri i perquè els que som d'aquí n'estem tan orgullosos.

Els meus germans juguen a tirar-se boles de neu i el meu riure esclata ben fort: ells no saben el que sabem en pare i jo. 

Tornar a la fotografia